Quan passa una tragèdia d’aquestes magnituds sempre penso primer en les víctimes i els seus familiars, i després, gairebé immediatament, en el calvari que deu estar passant el responsable directe de la catàstrofe. Qui va donar l’ordre, qui va prémer el botó incorrecte o a qui se li va passar fer allò que havia de fer.

En el fons tots som humans, tots patim i tots ens equivoquem, però el més dur és quan una equivocació té el tràgic resultat de l’accident d’Urda.

No vull parlar ara, però, d’aquestes responsabilitats. D’això se n’ocuparà un jutge.

Vull parlar de les responsabilitats polítiques.

I com ja avança el títol, crec fermament que hi ha d’haver dimissions. Dimissions de càrrecs polítics i de càrrecs directius.

Vivim en unes latituds en què la responsabilitat és bastant laxa. I en un temps en què es busquen molts arguments o causes per exonerar, relativitzar o explicar determinades conductes.

Som en un espai temps en què molt sovint es busquen responsables fora, sense ser capaços d’assumir la pròpia responsabilitat. La responsabilitat de fer el que toca, de no fer el que no toca i d’assumir-ne les conseqüències de tot plegat.

Les dimissions polítiques a Espanya solen ser una rara avis en comparació a països del nostre entorn però ubicats una miqueta més al nord.

I en aquests temps molt sovint busquem respostes en la infància, en l’entorn, en les circumstàncies o en el que sigui, per explicar perquè ens comportem malament a l’escola, perquè cridem a la nostra parella, perquè no visitem tant sovint com faria falta aquell avi o àvia, o perquè no som més solidaris amb qui ho necessita.

A fora.

Sempre una mirada cap enfora. Cap a un superior, cap a un subordinat, cap a l’educació rebuda, cap a un llarg etcètera.

Totes elles circumstàncies que sí, que poden explicar un determinat comportament, en tot o en part, però que no treuen, tret d’excepcions molt tipificades, la nostra responsabilitat individual en tot allò que fem o deixem de fer.

Si un polític és el màxim responsable d’una determinada àrea, té la responsabilitat màxima per respondre i retre comptes del que surt bé i el que surt malament sota la seva àrea d’actuació.

Si el màxim directiu d’una empresa, sigui pública o privada, cobra un determinat sou i, fins i tot, un bonus moltes vegades milionari, pels resultats que assoleix tota l’organització, també ha de ser responsable per aquells resultats que causen greuges o perjudicis, encara que ell o ella no sigui el responsable directe.

Perquè si no hi ha conseqüències per lo bo i per lo dolent, la responsabilitat no existeix.

Sí, el ministre de Transports ha de renunciar. Dos accidents d’aquesta magnitud en un període tan curt de temps ho expliquen per si sol.

Potser no ha de fer-ho precisament ara, de forma immediata, quan encara s’ha d’aclarir el que va passar. Potser el millor servei que pot prestar al país és romandre al càrrec fins deixar la feina més o menys enllestida, però un cop fet això, presentar la dimissió seria el més honest.

Les investigacions acabaran aclarint quines són les altres responsabilitats polítiques i directives que s’hauran d’assumir. I Adif, entitat pública responsable del centre de control, sembla que tindrà la seva part.

No es tracta de fer cap escarni públic, que s’entengui bé el que vull dir. Es tracta de dirimir les responsabilitats que toquen, i de transmetre el missatge que les responsabilitats existeixen i que retre’n comptes d’elles forma part del joc.

I també es tracta d’abordar de forma seriosa l’estat i el servei de les infraestructures ferroviàries a Espanya, sector on ens hem deixat milers de milions d’euros en les últimes dècades, però que no acaba de funcionar del tot.

Cal assumir les responsabilitats pel que ha succeït i revisar el sistema per evitar que torni a passar, perquè viatjar en tren a Espanya sigui segur.

Descansin en pau les víctimes.