La intervenció militar dels Estats Units a Veneçuela ha provocat un fort trasbals a la comunitat internacional. Un meteorit enmig del sistema de seguretat col·lectiva.

Violació de la sobirania d’un país, segrest del seu president, tutela del govern. I tot amb l’objectiu, no amagat, de controlar els seus recursos naturals i marcar territori davant de Rússia, la Xina, el món sencer.

A banda de les consideracions morals de tot plegat, la decisió de Trump suposa una clara violació del dret internacional, amb l’ús il·legal de la força i la detenció d’un cap d’Estat.

El perill aquest cop no ha vingut de l’Est.

Ha vingut d’un país que suposadament advoca pel manteniment de l’ordre mundial basat en normes, per bé que no és la primera vegada que l’incompleix.

El perill no ve l’Est.

Rússia no té una capacitat militar d’abast global. No és una superpotència, segons la definició pròpia de la teoria de les relacions internacionals. A penes pot mantenir la guerra amb Ucraïna. I tampoc no té afany d’hegemonia mundial, sinó tant sols de salvaguardar la seva seguretat, mantenint una certa àrea d’influència en països veïns.

El perill ve de l’Oest.

A començaments de la seva segona presidència va ser la guerra comercial, amb un vendaval d’aranzels a tots els països, que ha fet saltar pels aires el sistema mundial del comerç, juntament amb una sèrie d’amenaces d’annexió, més o menys vetllades, sobre Canadà i Grenlàndia.

Ara, però, l’ús de la força s’ha fet efectiu.

Una nova intervenció militar americana a l’Amèrica Llatina, quan pensàvem que això ja era cosa del passat, que havia quedat relegada als llibres d’història. Anys ’70 però amb tecnologia del segle XXI.

A la intervenció militar a Veneçuela es sumen noves amenaces, ara ja, per suposat, molt més creïbles: Colòmbia, Cuba, Mèxic, i novament Grenlàndia.

A algú li sorprendria llevar-se d’aquí uns dies o setmanes amb la notícia què els Estats Units han ocupat militarment la illa sota sobirania danesa? Només a uns pocs despistats.

Europa porta, com a mínim, uns quatre anys mirant cap a l’Est, cap a Rússia, des de la intervenció militar a Ucraïna. Molts estats membres han reforçat les seves fronteres per por de ser atacats per un país del qual ells mateixos asseveren, però, que no té prou capacitat militar i que ha fracassat en el seu intent d’ocupar Ucraïna i provocar un canvi de règim.

El perill de l’Est seria, en tot cas, puntual i limitat.

El perill que ve de l’Oest, però, és sistèmic i disruptiu. Trenca amb les certeses que teníem fins ara, amb l’ordre establert i amb un futur més o menys previsible. Trastoca tot l’ordre internacional i ens llença cap a un nou panorama, que no sabem ben bé en què consistirà.

El perill no es circumscriu només a una altra possible intervenció militar, aquí o allà, sinó que erosiona completament el sistema de seguretat col·lectiva del que ens vam dotar d’ençà de la Segona Guerra Mundial: prohibició de l’ús de la força, monopoli de la violència en el Consell de Seguretat de l’ONU, arranjament pacífic de diferències.

És cert que aquest ordre ha sigut violat en nombroses ocasions, però ara sembla que és diferent: respon a una voluntat conscient i decidida d’establir una nova doctrina que va més enllà d’una Doctrina Monroe revisitada i té el risc d’esdevenir d’abast mundial, on l’enemic pot ser qualsevol estat que s’oposi als interessos dels Estats Units.

En el nostre cas, el de la Unió Europea, som ara un target directe, posant en entredit la nostra integritat territorial.

El nostre aliat, qui ha de defensar-nos, es converteix en el nostre enemic.

El perill ens ve ara de l’Oest.

Reforçarem les nostres fronteres? Adoptarem mesures? Marcarem terreny?

Només una resposta ferma i amb perspectiva històrica, d’aquelles que marquen una fita, ens pot salvar i mantenir-nos forts i units. I pot marcar el camí perquè d’altres no es deixin intimidar. Perquè el món sencer no entri en una etapa de caos on prevalgui la força i no l’entesa, la confrontació i no la cooperació. La guerra i no la pau.

Esperem que Brussel·les aquesta vegada estigui a l’alçada. Oportunitats n’ha tingut i vàries. Esperem que ara sigui diferent.